dilluns, 17 de novembre del 2014

El món per un forat



Un llibre amb un glossari al final de Maria Vilanova i un pròleg al principi provinent del filòleg Jordi Dorca, que és un començar bé i un deixar un bon regust de boca. Però la història de Maria Vilanova i Vila-Abadal té molta força per si sola, ambientada en el Vidrà de la Guerra i postguerra Civil, en l'opressió física, moral i lingüística exercida contra els catalans en aquest període de temps. De bon recordar en els temps que corren, tan prometedors i diferents de fa relativament poques dècades.

"El món per un forat" ho seria aquesta història, en ella mateixa una petita escletxa de denúncia d'una època en un lloc petit. Forats ho són tots els protagonistes i les seves visions de la història, que al final adquireix sentit, molt ben travada i més aviat realista, a voltes punyent.

"El patiment el continuava portant escrit a la cara, no el podia pas amagar. Era com una bestioleta esporuguida que saltava espantadissa quan algú li dirigia la paraula" (28). La cara, l'espill de l'ànima. La cara de la gent a la postguerra.

A banda de les nombroses paraules locals recuperades per a la narració, hi ha també alguna parèmia, com "a l'hospital i a la presó coneixeràs el bon companyó". És com les grans amistats fetes a un camp de concentració. Sembla que quan tot rutlla no es pugui distingir el que és autèntic del que no.

Encara que es tracti d'un forat, no és una història insignificant, però sí molt deliciosa de llegir. És un premi d'aquest any, amb l'actualitat del que no convé oblidar mai.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria El món per un forat. Barcelona: Tèmenos Edicions SCP, 2014

dilluns, 3 de novembre del 2014

A l'ombra de l'arbre violeta



La història de l'Iran, la d'aquest llibre, és semblant a la de la Rússia comunista, però amb l'islamisme. Una revolució que va començar a finals de la dècada dels 80, contra la classe dirigent que aglutinava la riquesa i que s'havia tornat descreguda en estudiar fora. Una revolució què ràpidament va degenerar en un fonamentalisme religiós difícil de creure. He de dir que mai he llegit res que m'hagi tocat tant la sensibilitat.

Un arbre violeta, el de la flor de la xicranda, seria la imatge d'una successió de generacions, amb un color que contrasta amb el verd dels que s'oposen al règim fonamentalista, com aquí fem amb el color groc. Una mare empresonada que dóna a llum a la presó,  en les pitjors condicions, però que se n'acaba sortint. Un pare que, després d'arrossegar-se per la presó d'Evin, acaba a la forca, com milers més. Aquests dos personatges, el d'ella inspirat en la mare de l'escriptora, ja que Sahar Delijani també va néixer a la presó, seran el tret de sortida de la resta d'històries. Unes històries que, per contrast, són plenes d'empatia, molt sentimentals.

Dos fragments representatius de la duresa: quan l'Amir, el pare empresonat, li pregunta a un company de cel·la: "-Per què volies una cicatriu?", aquest li respon: "-De record", i la narradora afegeix: "Ferida. Dolor. Record" (96). Tal vegada el record sempre va lligat al dolor, tot i que diuen que tendim a oblidar les experiències doloroses. I aquest fragment: "Què és la vida", pensa, "llevat d'una llarga cançó de bressol de separació?" (125). Neixem morint, però quina sort no viure en aquest país. Encara que fa dos-cents anys aquí estàvem igual amb la Inquisició.

La bellesa d'un llibre com aquest és fora de dubte, per la manera com aborda el lector submergint-lo en totes les situacions de cop i sense flotador. Més a prop de la poesia que no del simple assaig. Com diu un protagonista, "la poesia existeix per dir el que no es pot dir. Existeix per parlar d'allò ocult, secret, sagrat" (199), com secretament porten aquestes famílies la seva situació de protesta contra el règim. A la darrera part de la història qui escriu això no podia deixar el llibre, amb una emoció creixent. Si no us fa por que un llibre us mossegui, que venia a dir Kafka, aquesta obra és per vosaltres.

DELIJANI, Sahar, A l'ombra de l'arbre violeta. Barcelona: Ara llibres, 2014