dimecres, 15 de juliol del 2015

'Concert per a la mà esquerra', de Jesús Bonals



El passat 3 de juliol es va presentar a la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles el llibreConcert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals (Editorial Andorra, 2015). La presentació es va complementar amb un concert a càrrec dels alumnes de cant de l’escola municipal de música i arts de Navarcles i Sant Fruitós, acompanyats al piano per Anna Puigmartí i dirigits per Jordi Noguera, i unes paraules de cloenda de Llorenç Ferrer i Alòs, alcalde de Navarcles.

Autor de novel·les molt celebrades amb el pseudònim de Raimon EsplugafredaJesús Bonals (Balsareny, 1943) ens ofereix una novel·la ambiciosa i vibrant, centrada en un fill que vol reconstruir la vida del seu pare. Una vida que ens parla dels anys de la República, de la Guerra Civil, de l’exili i de la postguerra, dels emboscats al Solsonès durant la guerra i dels «passadors», guies que ajudaven a travessar la frontera d’Andorra, primer cap a França, durant la Guerra Civil, i després cap a Espanya, durant la Segona Guerra Mundial. La recerca ens presenta un vast retaule de personatges, d’aventures, de drames i de passions, de misèries públiques i d’heroïcitats secretes.

El llibre representa ser la transcripció literal d’unes cintes enregistrades per un dels personatges principals, l’oncle Pere. És, per tant, allò que els crítics en diuen un «flux de consciència», una transcripció pretesament no retocada d’un relat tal com raja. Per deixar-ne constància, l’autor fa servir el recurs de no posar punts i seguit ni punts i final (excepte a la fi de cada capítol), reduint la puntuació a comes, interrogants i signes d’admiració; i eventualment dos punts i punts suspensius. També fa començar els paràgrafs amb minúscula i no fa servir el guionet per indicar els diàlegs. Val a dir que el lector s’hi acostuma de seguida, i no passa res, al contrari: en queda un tret característic. L’autor fa esment explícit de les influències de Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa, però potser hi podríem trobar ressons d’autors tan diversos com André MalrauxGeorges BernanosVirginia Woolf, Lluís CerarolsPep Coll o Jaume Cabré.

Com sol passar en els monòlegs, de vegades l’oncle Pere es desvia del tema i amolla reflexions i consideracions que li vénen al cap. Sovint, aquestes disquisicions fan referència a fets històrics o geogràfics o etimològics, i són especialment interessants perquè aporten valors afegits: esments a l’estraperlo, als escamots de la FAI, al pas clandestí de jueus pel Pirineu, als plàtans de la carretera, a l’afer Banca Catalana i a Jordi Pujol, a la visita del Papa (i els aiguats que va portar), als Jocs Olímpics, a Lluís M. Xirinacs, a TV3… Tot plegat dóna cos, color i gruix al relat.

Hi ha una galeria de personatges rica i complexa. Alguns resulten especialment ben trobats: l’oncle Pere, la Pilar, la Rosa, el Pòlit, la pubilla de Molí-Sanç, el tinent, el senyor Venedig i el seu fill, el mestre Olzinelles, el senyor Colldejou… També els difunts dels quals es reconstrueixen fragments de vida: en Ramon Valldora pare,  l’Estevet,  el Nelet, l’oncle Miquel…  La narració de la retrobada dels jueus a la festa de la Saleta és especialment emotiva.

L’obra es complementa amb un seguit de quadres genealògics que resulten molt útils al lector per situar-se en el teixit de les diverses famílies que intervenen en l’acció al llarg dels anys, i que basteixen un entrellat complex de relacions, amb amors secrets, fidelitats i traïcions, i actes humanitaris d’abnegació personal enfrontats a sordideses polítiques i accions inconfessables. Entremig, omnipresent, la música —el Concert per a la mà esquerra i la Suite del Ball de l’Àliga de Santa Creu, o la cançó popular balcànica Rosa de Temesvar— i, latent, la dramàtica epopeia d’uns jueus fugitius. I sempre l’amor.

Finalment hi ha una bibliografia que recull assaigs històrics de Daniel Arasa, Francesc Cabana, Josep Clarà, Xavier Fàbregas, Llorenç Ferrer i Alòs, Néstor Luján, Roser Porta, Josep M. Reguant, Antoni Rovira i Virgili, Joan Sellarés Serra, Felip Vendrell, Josep Viadiu i molts altres; sense oblidar la Postguerra del balsarenyenc Marc Mas i Soler.

En resum: un retaule de la vida a pagès durant la guerra i la postguerra, recuperada a través de diferents punts de vista als anys 90, amb una galeria de personatges molt interessants. Un llibre molt ben escrit i que enganxa; una obra mestra que fa de molt bon llegir, i que recomano vivament.

Ramón Carreté dins la revista Sarment

dimecres, 8 de juliol del 2015

Cendra viva



Un títol, el d'aquest llibre, que és símbol, perquè funciona en la història, i com a imatge que sintetitza el sentit de la novel·la. "Cendra viva" ho serien els suposats pecats de la protagonista, que tindria culpa del que ha fet algun familiar seu, com la humanitat té culpa, segons l'Església, del pecat original d'Adam i Eva. Però a banda del que surt en una cançó dins del llibre, "Cendra viva" també es pot referir a l'encongiment asfixiant que viu la Josefina un cop casada, tot i que ella hi lluiti en contra, perquè malgrat tot vol viure.

Ella, en primera persona, no veu res, no entén res, de manera semblant al protagonista de Jo he servit al rei d'Anglaterra, però es veu forçada a veure-ho tot, a entendre-ho tot. Una sogra que és una autèntica creu per a ella, la mort del seu fillet, un marit que només la vol per posseir-la, viure sola només en companyia de la Cisqueta, una vella minyona, en un casalot, mentre ella desitja de tenir la seva pròpia llar. Pel que fa a la Cisqueta, és potser de les úniques persones que se salven en aquest panorama.

El pitjor de tots és el Joaquim, el seu marit. La submissió que la Josefina li té, no és pas gens sorprenent en una dona d'aquella època, a principis del segle XX, però no ho deu ser tampoc en moltes dones de l'actualitat. Fins a les més fortes se'ls pot girar el cervell en un moment determinat, com sol passar en les novel·les de Thomas Hardy. La veritat és que tot plegat no fa venir ganes de casar-se, ni de donar-se a cap home, un punt de vista oposat al de London is London, l'altra gran novel·la de l'autora.

Crec que només resta dir que aquest llibre ni curt ni llarg l'he llegit en tres dies, i que el seu final obert m'ha deixat moltes ganes de continuar.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Cendra viva. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2015

diumenge, 5 de juliol del 2015

Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries



Enric Prat de la Riba, en l'època de la primera implantació de les biblioteques a Catalunya, a partir de 1915: "A Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon". Aquest polític compartí importància amb Jordi Rubió, cap de les biblioteques a partir del seu impuls, i amb Eugeni d'Ors, que elevà el nivell de l'Escola de  Bibliotecàries fins que fou defenestrat, amb la suspensió de la Mancomunitat que tant de bé havia fet per Catalunya.

Val a dir que el nivell de la primera Escola de Bibliotecàries i de les primeres quatre biblioteques era sorprenent tot i ser tan primitives. Amb tota mena d'actes culturals i professors de nivell. Fins molt de temps després no hi ha hagut homes estudiant i treballant de biblioteconomia, per cert, per això el llibre  es titula Lletraferides. Tot i que "cal ressaltar que la matriu de les biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya (que era coetània), era dirigida i organitzada per personal masculí, investigadors erudits, homes universitaris" (61).

Sigui com sigui, aquest llibre transmet una imatge de bon funcionament de la feina de les bibliotecàries. "Tenia una companya que sempre em deia ""Nosaltres hauríem de pagar i no cobrar per treballar"" de tan bé que ens ho passavem" (190). I fa reflexionar sobre algunes anècdotes habituals de la feina: "muy a menudo vienen adultos pidiéndome libros de los que sólo conocen a medias el título o el argumento" (53). Relacionat amb això: "Em vaig convencent que entendre els lectors té gairebé tant de mèrit com catalogar" (131). I també: "L'Escola de Bibliotecàries, de l'any 1930, on durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida" (120).

En aquest llibre farcit d'informació interessantíssima sobre tot aquest món, incloent textos originals trobats en els dietaris de les bibliotecàries, s'hi troben perles com quan parla del bibliobús a front: "Comencem a repartir llibres i cal fer una observació curiosa: els llibres de poesia són acaparats pels malalts de la secció de psiquiatria" (202). És important la quantitat de capítols dedicats al bibliobús de les biblioteques al front, que mostra la qualitat humana de les bibliotecàries a Catalunya.

Un llibre també de qualitat, escrit per una historiadora, no pas una bibliotecària, però que entra de ple en aquest món que qui escriu això encara desconeixia, tot i treballar en una biblioteca de tècnica auxiliar. Que és l'autora de La maternitat d'Elba, per cert, per tant demostra tenir molt d'interès per l'època de la Guerra Civil i la postguerra.

MONTELLÀ, Assumpta Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries. Barcelona: Ara Llibres, 2015