dissabte, 15 de desembre del 2018

La batalla de l'exili



Costa d'entendre com fets que tots hem anat coneixent pels mitjans de comunicació (els mitjans catalans, bàsicament) es poden llegir com si es tractés d'una novel·la, amb tota la força de la narració. Perquè els fets són els que són, no hi ha imaginació ni figures literàries en aquest llibre. Però aquesta força va in crescendo del principi al final.

Els protagonistes d'aquesta història, doncs, són els polítics, però també els advocats, sobretot Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Aamer Anwar. Del primer i el darrer se'ns explica que tots dos han sofert alguna humiliació a la vida que els ha portat a voler defensar causes com la de Puigdemont o Clara Ponsatí, les dels drets humans. Pel que fa a Gonzalo Boye, és molt important el plantejament del "litigi estratègic": "Que, atesa la impossibilitat de defensar alhora tots els casos individuals de violació d'un dret fonamental, com, posem per cas, la llibertat d'expressió, l'èxit en la defensa d'un cas únic, que sigui emblemàtic, ho pot fer caure tot" (41).

Aquest llibre repassa tots els èxits aconseguits a l'exterior, però també parla de la batalla interior. Sembla fet per anticipar la vaga de fam actual, perquè descriu les raons que hi han dut, la lentitud, l'obstrucció en la resposta als recursos presentats per la defensa dels presos polítics. Malgrat això, com diuen a Menorca, ho deia Raül Romeva en una carta des de la presó, "Sa veritat sempre sura".

Per als qui pensen que els exiliats són uns privilegiats, hi ha el que diu la Clara Ponsatí: "No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l'Audiència Nacional" (116). Aquest llibre en això sí que utilitza una imatge, quan parla de com la lluita interna seria com la resistència a França en l'ocupació nazi, i l'exterior serien els soldats "americans guapos".

Tot el llibre és una denúncia reiterada contra les mentides, que els que diuen s'han arribat a creure, encara que sembli impossible, com els sol passar als mentiders. Diu Anwar: "la justícia i la democràcia no et vindran mai servides, sinó que hauràs de lluitar per elles i hauràs de perseverar per aconseguir-les" (126).

És fantàstic el final de Gonzalo Boye: "la nostra estratègia té unes arestes que ells no són capaços de comprendre, i no els les explicarem. Aniran tenint sorpreses. Que vinguin, que els esperem" (203). Amb tanta repressió s'agraeix l'optimisme d'aquestes paraules. El millor de ser en el cantó independentista són les alegries que tenim de tant en tant, les alegries que no s'aconsegueixen sense lluitar abans.

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Sara i els silencis



Com un llamp que torna a caure en el mateix lloc que un de precedent. Així és aquesta segona novel·la de Maria Escalas, tant o més bona que l’anterior. Té un do per escriure, i moltes coses per dir, aquesta escriptora. I això que la prosa és en principi, tot el contrari que la lírica, la música que ha estat fins ara la seva passió. En una cosa, almenys, s’assembla a qui escriu això: també ha començat a la maduresa, com Marcel Proust. Però és molt difícil d’atrapar-la, és foc ardent com jo no he vist gaires vegades.

Relacionat amb els “silencis” del títol, hi ha força llocs buits en aquesta novel·la. Que la Cristina, l’amiga de la Sara, la protagonista, porti els cabells curts desafavoridors, jo ho interpreto que és per evitar que la seva parella no tingui gelos. Com les dones que abans, en casar-se, passaven a dur el cabell recollit. El perquè de la mala relació entre el pare de la Sara i la seva mare, també s’insinua, i de fet es fa clar al final del llibre. Però els silencis també es poden relacionar amb el fet d’esborrar quan escrius, música o novel·la. És la tesi de la Sara: “si et fa mandra esborrar, no escriguis” (119).

Sobre “aquell aleteig dels nervis, aquelles ganes de marxar corrents, i, alhora, de tirar-s’hi de cap”(197), això, amb tota la modèstia  del món, a qui escriu això li passa quan participa en recitals de poesia. És fantàstic de trobar-ho per escrit aquí.

I sobre la malaltia de la Sara, en un moment donat algú li diu que “Aquesta malaltia és una putada. Treu el pitjor de tu mateix. Ningú no hi hauria de passar, per això.” (242). Jo diria que totes les malalties greus treuen el pitjor de tu mateix. I totes tenen estigma, no se’n pot parlar. El càncer és una paraula molt gruixuda, perquè mata a pessics. La descripció de l’efecte nefast de la químio de la pàgina 102 em va sorprendre i pertorbar -que deia Oscar Wilde que ha de fer la literatura- moltíssim. Sembla que l’escriptora ho hagi patit en persona, però crec que no, només està molt ben informada. La malaltia és el principal silenci en la vida de la Sara, per cert.

Malgrat tot el realisme, hi ha en tota la novel·la un romanticisme latent (igual que a Abans que el teu record torni cendra), com passa amb el Josep, professor de música de la Sara, que tot i mostrar-se esquerp amb ella la valora moltíssim. Són tots aquells silencis que parlen, en una mena de cursileria, però és així. I sobretot parlen totes les referències musicals, com la primera, “la porta es va tancar i una octava perfecta va assenyalar que el vagó es tornava a posar en marxa” (15). Formalment, és el més original de l’obra, que precisament té un origen en la música. Jo he tingut el luxe de sentir Xavier Codony fent de rapsode d'una part de l'obra on es mescla la passió física amb la música, aconseguint d'emocionar: "Moderato ma non tropo./ Crescendo./ Agitato./ Molto agitato. El cor a mil".

Qui escriu aquesta ressenya només té els caps de setmana per llegir, com es diu en un moment donat que feia Mahler, que per composar feia servir les vacances d’estiu. Però aquesta novel·la l’he acabat en tres caps de setmana i dos dies d’assumptes personals els quals he tingut la sort de gaudir. És això una mostra més del seu extraordinari valor, que no cal que ningú em corrobori.

ESCALAS, Maria Sara i els silencis. Barcelona: Ara llibres, 2018

dijous, 18 d’octubre del 2018

Anaïs sota les voltes




És aquesta novel·la un exemple de l’obra dins de l’obra, “the play within the play” que es deia en les obres de Shakespeare, en aquest sentit: es tracta d’un diari que mostra trossos d’una obra de teatre. Aquest fet la fa semblar versemblant, en una novel·la que justament reflexiona molt sobre la veritat i la mentida.

Això ho fa a través de la musa abstracta de la Jana, que és l’escriptora Anaïs Nin, la qual alhora va ser inspiració de la seva mare. En relació a l’Anaïs: “Encara que mentis dient veritats, i a l’inrevés” (113), és el que sol passar en l’art, que mostra el món al mateix temps que l’amaga. “Els pares t’ensenyen que dir mentides és dolent, quan creixes, t’adones que són un senyal de maduresa” (60), això ho diu la protagonista quan torna a Menorca molts anys després de la mort de la seva mare a l’illa, mort de la qual vol saber la veritat, malgrat tot. Popularment s’admet que només diuen la veritat els nens i els borratxos... també he llegit que Kafka no sabia mentir.

Una frase de l’Anaïs Nin que es repeteix algunes vegades, “Les coses no les veiem com són, sinó com som” (116). Sobretot en relació al tema de la gelosia, en aquesta obra, es mostren les dues tesis, que aquesta gelosia és un mal destructor, i autodestructiu, tant com que “ ningú no és amo de ningú, a tot estirar es complementen” (265). Sempre recordo aquella cançó d’Sting, que diu que “no pots controlar un cor independent”, i que “si estimes algú, deixa’l lliure”.

A qui escriu això li arriba molt el que diu aquesta escriptora, que “no necessita els amics per ser feliç i que amb el record en té prou” (75). Crec que és propi dels artistes, més que ningú altre,  el poder viure del record, seria el seu privilegi. També el poder viure l’amor de lluny, moltes vegades. Com deia Mercè Rodoreda: “L’amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se’t tornen negres el temps de bufar un misto. L’amor, com més lluny, més bonic”.

“Anaïs sota les voltes”, aquestes voltes de la coberta del llibre, ara llum, ara ombra; ara veritat, ara mentida, com va ser tota la seva vida i obra, que ha inspirat aquesta novel·la amb nota, amb el segell personal de la Maria Vilanova i Vila-Abadal, escriptora sempre poc convencional.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Anaïs sota les voltes. Argentona: Voliana edicions, 2018

dimarts, 7 d’agost del 2018

El quadern suís




Ressenya de Jesús Bonals

Quadern suís rima amb Quadern gris, i no és casualitat: amb aquest títol l’autor fa palès que és un admirador de Pla. I que amb aquesta obra el vol emular. Emular? Probablement no és aquesta la paraula exacta, perquè emular significa igualar o superar el model. I no crec que Quim Torra apunti a aquest objectiu: penso que el que ens vol dir és, simplement, que considera Pla el seu mestre. I que vol aprendre d’ell.


Joaquim Torra  -de mica en mica l’anirem coneixent ara que és president-sembla un home planer i l’antítesi d’aquells personatges creguts i merdosos que tant abunden en el món de la cultura i la política. Dos mons en els quals ell, tanmateix, està plenament immers. I més ara, després de la publicació d’aquest Quadern suís, que l’ha fet sortir de les catacumbes literàries on fins ara s’havia mogut. El sol fet d’autoanomenar-se Quim, com ho fa a la coberta del llibre i com ho repeteix arreu, és un senyal clar del seu desig de baixar de la tarima, de transitar a peu pla, com un de tants. Cosa que, d’altra banda, no ens autoritza pas a anomenar-lo Quim. Jo crec que li hem de dir Joaquim, com Déu mana. La humilitat és cosa seva personal, no pas nostra: nosaltres l’hem de tractar al nivell que exigeix la seva alta autoritat moral.


M’adonoi que no he passat encara de la coberta, que, per cert, amb la reproducció de la imatge que hi figura també ens informa, sense cap mena d’engany possible, que el llibre va de Suïssa. No considero tan afortunat, en canvi, el text de la contracoberta, on el redactor intenta resumir el contingut del llibre, amb la intenció, se suposa, d’animar el lector a llegir-lo. A la contracoberta s’hi espigolen alguns temes que certament figuren al llibre, però amb una criteri de selecció més aviat aleatori i discutible, que omet alguns aspectes molt rellevants del llibre i en canvi, en cita d’altres que penso que no ho són tant.


Els grans temes que vertebren aquest text són els següents:


a) El periple professional de l’autor com  executiu que prové de la sucursal catalana de l’entitat i que després de setze anys de servei és ascendit a la central de Suïssa, on viu l’absorció de la gran empresa on treballa engolida per una altra empresa encara més, gran, amb les conseqüències que aquesta operació acaba tenint sobre el seu futur professional: l’acomiadament.


Res del que ens diu sobre el món dels alts executius ens sorprèn en absolut. Ja sabíem que el món del managers i els CEO i tota l pesca és ple d’individus sense escrúpols que es “maten” entre ells d’una manera darwiniana que fa feredat. Probablement molts veuran en la seva àcida crítica del capitalisme ferotge actual com una mena de revenja de perdedor. Després d’haver llegit tot el llibre fins a la darrera pàgina, no crec que aquest sigui el cas. Aquest eix argumental actua com contrapunt de la resta del contingut del llibre, i malgrat el seu caràcter sincer, feridor i descarnat, és un dels elements més aconseguits i afortunats del dietari.


b) La referència gairebé exhaustiva de tots els catalans que han viscut a Suïssa -la majoria exiliats (Vidal i Barraquer, Patxot, Tarradellas, Carles Cardó, Rodoreda, etc-, o que han escrit sobre Suïssa (Gaziel, Pla, Xammar, etc.), o que s’hi van establir per eludir responsabilitats davant la justícia ordinària (Muñoz Ramonet, etc). Totes aquestes referències etan també sàviament distribuïdes al llarg del dietari, cosa que ajuda molt a fer el text més llegidor.


Tot i que la informació sobre aquests personatges és en general molt interessant i documentada, en alguns casos és, al meu parer, insuficient i, en tot cas, poc proporcionada: al meu entendre parla, per exemple, massa poc de Patxot i massa de Rodoreda. Pel que fa al’exili suís del president Tarradellas, fugint de la França de Vichy, ens informa correctament que les autoritats franquistes n’havien demanat l’extradició el 1942, però omet un detall important: que l’extradició demanada era per “robos y asesinatos”. A la vista d’aquest detall, la inventiva i la fabulació desbocada amb que s’han elaborat les euroordres recents contra membre del govern català cessat pel 155, adquireixen un aire de dejà vu que és molt  oportú remarcar. Els temps passen, però el centralisme espanyol continua impertèrrit al mateix lloc malgrat els anys que han passat. I aquest fet deixa en evidència aquells que es diuen d’esquerres i en canvi donen suport a unes eurooerdres d’extradició que són calcades a les del franquisme de 1942. O que neguen el caràcter d”exiliat” als membres del govern que van optar per marxar, perquè si s’haguessin quedat s’exposaven a unes penes desproporcionades. El mateix que li passava a Tarradellas el 1942, i no per això li neguen el caràcter d’exiliat.


Aquest detall deixa també en evidència a tots aquells que no deixen passar mai cap ocasió de posar Tarradellas pels núvols, malgrat saber que els seus correligionaris de 70 anys enrere el volien extradir per “robos y asesinatos”. Si no fos perquè els jutges d’Ais de Provença encara devien conservar una mica d’independència, i a la França de Vichy potser encara hi quedaven residus de la separació de poders, Tarradellas hauria estat afusellat com Companys en tornar a Espanya i tots els que ara el posen com a model, s’haurien quedat sense personatge al qual enaltir.


Trobo també a faltar una mica més d’atenció a Eugeni Xammar, encara que entenc que l’autor ho deu fer per no repetir-se, ja que, em sembla, ha escrit un altre un llibre sobre aquest extraordinari personatge. No cal dir que Joaquim Torra també podria haver-se estès una mica més parlant del novel·lesc cas de Muñoz Ramonet, paradigma de la corrupció franquista i un cas molt il·lustratiu per entendre els primers anys del període franquista.


Trobo també poc afortunades les “fabulacions” sobre hipotètics pensaments i hipotètiques trobades atribuïts, versemblantment això sí, a certs personatges, però que són impròpies d’un llibre d’aquestes característiques. Fa la impressió que s’han escrit per “relleno”, com si l’autor no disposés d’informació prou interessant sobre aquests personatges, cosa que estic segur que no és així: Torra disposava de tota la informació, però l’omet i la substitueix per uns “pinitos” literaris perfectament prescindibles.


Tanta crítica podria fer pensar que estic dient que en el desenvolupament d’aquest eix temàtic el llibre fluixeja. I no vull dir això. El que passa és que aquest eix és tan interessant, i està tant ben escrit en la majoria dels casos, que hom es queda amb ganes d’”encara més”, i voldria que l’excel·lent que es mereix l’autor fos un excel·lent “cum laude”.


c) Suïssos que han tingut relació amb Catalunya.  En  aquest eix temàtic, excel·leix el text dedicat al fundador del Barça, Joan Gamper. Impossible fer una ressenya biogràfica tan bona. Aplaudiments encesos.


d) Personatges internacionals que han tingut relació amb Suïssa. En aquest apartat no es pot dir pas que la llista sigui exhaustiva, perquè és tan llarga que es podria fer una enciclopèdia amb una pila de volums si es volguessin tractar tots els que són rellevants. Malgrat això, els personatges esmentats, -Lenin, Wagner, Niestsche, Einstein etc., ho  són de manera magistral.


e)Geografia i història de Suïssa. Aquest eix temàtic, un dels més extensos, si no el que més. Dona una idea molt clara de la Confederació helvètica, que s’agraeix. Sobre alguns punts, com la neutralitat o els militars suïssos mercenaris jo hi faria algunes matisacions, però aleshores aquest text ja no seria una ressenya. Només diré una cosa; hi trobo a faltar una cosa, un mapa del complicat puzzle dels cantons suïssos. S’agrairia molt.


f) El repàs de tots els tòpics sobre Suïssa: la xocolata, els formatges, la indústria rellotgera, la banca, el turisme, Guillem Tell, etc. etc. La informació que aporta sobre aquests tòpics és abundant, sorprenent i, precisament gens tòpica. És plena de coses poc sabudes, i s’agraeix molt.


Probablement em deixo encara algun altre eix temàtic, tanta és la informació que, de manera periodística i amena, conté aquest excel·lent llibre del nostre president. Es de veritat un orgull per a tots els catalans tenir un president que és capaç d’escriure un llibre com aquest. El recomano vivament.

TORRA, Quim El quadern suís. Barcelona: Proa, 2018

diumenge, 22 de juliol del 2018

La musa



Aquesta història, a banda de les referències històriques relacionades amb la Guerra Civil espanyola, crec que només té de real una cosa: la narradora és escriptora igual que l'autora del llibre. I "la musa" és un misteri fins al final. Jo crec, al capdavall, que no és més que la pintora protagonista, Olive, que és la musa de la seva amiga Teresa primer, i de l'escriptora que narra la història d'aquesta pintora després.

Amb moltes referències artístiques de nivell, és una delícia per als que han estudiat història de l'art. Trobo genial aquest fragment: "amb l'esperança d'haver ensumat un nou Picasso, havia dit de broma, com si un llamp pogués caure al mateix lloc dues vegades"(72). L'autora d'aquest llibre va tenir molt d'èxit amb el seu anterior llibre, La casa de les miniatures, i aquest seria un segon llamp per a ella. L'Odelle, la narradora, és una noia de color de Port of Spain, que ha anat a parar a Anglaterra i a una galeria d'art passant primer per una sabateria. Hi va a través de la senyora Quick, que també aconsegueix de publicar-li la primera narració.

Ella és conscient de com "les noies de pell més clara atreien més l'atenció dels nois"(167), de la mateixa manera com una trentena d'anys abans, dins una família en part anglesa que viu prop de Màlaga, l'Olive no pot competir amb la bellesa de la seva mare. Així com, el seu pare, un marxant d'art, no creu en el seu talent com a pintora. D'aquí vindrà el nus de la història, en un joc d'invisibilitats i de visibilitats, tan aviat volgudes com no, de talent i de manca d'ell, de fidelitat i d'infidelitat. M'agrada que l'Olive afirmi que ningú no és un geni, que "Tot és qüestió de pràctica"(260). Però hi ha diferències, com en tot. Aquest llibre n'és una bona mostra.

Hi ha un element de la història previ a l'inici de la Guerra Civil que fa feredat: quan apareixen tot de cintes vermelles lligades al voltant dels troncs de les alzines sureres, com a presagi de la violència. Esperem que els nostres llaços grocs no siguin mai un mal presagi, perquè de moment es nota que els posem nerviosos.

Crec que tots els artistes tenen la seva musa, o fins i tot unes quantes muses, però que per a mi almenys, es poden resumir en una, la primera, el llamp irrepetible. Que sempre sigui en femení no crec que sigui necessari, però és un element que fa tenir autoestima com a dona.

BURTON, Jessie La musa. Barcelona: Ara llibres, 2017

dilluns, 11 de juny del 2018

La mirada de la sargantana



Mireu aquesta noia de la pintura, enormement atractiva. No és la Brigitte Bardot, no és la Claudia Cardinale, perquè és d'una bellesa poc comercial, poc convencional. Podries estar mitja hora mirant-te-la. Amb els llavis de color corall i els ulls envoltats de foscor, amb "una mirada penetrant, fins i tot salvatge" (30), que diu el narrador. En els seus ulls hi ha alguna cosa de molt gran i inaferrable, sublims. Una cosa molt gran en una de molt petita, com en la poesia. Una bellesa poc convencional, com la seva relació amb Ramon Casas. És normal que un artista de la seva talla cerqués una musa a la seva mida, a contracorrent. La Júlia Peraire, venedora de loteria, molt pobra, molt jove.

Perquè aquesta és una història novel·lada de com la seva relació hagué d'enfrontar-se a la família d'ella primer i a la d'ell després. De com la germana del Ramon, i la societat barcelonina, els feren el buit, per ser després aquesta mateixa societat que comprà els quadres on surt ella, de manera semblant a l'èxit de Van Gogh un cop mort.

En canvi, respecte la germana de Ramon: "El món de la Montserrat era aquell: el d'un anell a cada dit" (245). Partidària de les convencions, com si tothom hagués de fer com ella i el seu matrimoni de conveniència, amb una buidor dins la seva vida que el narrador descriu tan bé en el capítol XIV. És curiós quan se’ns explica que la Montserrat i el seu marit dormen en llits i habitacions separades (266). La Júlia s'entrega físicament des del principi, sense estar casada, i això a la seva època no és gens ben vist. Una amiga l'arriba a tractar de "meuca". Del que sí es tracta és d'una noia bona, sense ganes d'aprofitar-se d'ell. El Ramon és força més gran que ella, i això li fa trobar l'encant de la joventut al seu costat, cosa que passa a vegades en algunes parelles reeixides.

L'autor d'aquest llibre és llicenciat en història de l'art, i això es nota en la cultura que té i els comentaris que fa sobre alguns artistes, per exemple: "Fortuny és el geni dels detalls"(112). Com passa en algunes obres d'art, a través dels ulls de la noia retratada ens projectem en l'amor que Casas va arribar a tenir per ella, és també ell que ens mira. Com el nostre Gilabert de Próixita “mas, enquer mort, celhs qui volran mirar dins en mon cor, veyran vostre figura”. Aquest llibre, que és millor que una biografia, també ens mira i ens interpel·la, ens fa viure una història inventada en gran part com si fos real. El que fa sempre un bon narrador. L’autor és un escriptor jove de l’Hospitalet, que és molt més que una jove promesa.


BASTIDA, Roger La mirada de la sargantana. Barcelona: Columna edicions, 2017


dissabte, 5 de maig del 2018

Filologia catalana




Ressenya de Jesús Bonals

Des d’aquella època gloriosa del cinema d’antany– d’abans que enderroquessin el Cinema Paradiso, vull dir,- recordo una pel·lícula, que crec que es deia Como un torrente, en la qual el protagonista, un home de vida diguem-ne poc recomanable, s’enamora d’una bibliotecària pudorosa, refinada i de bona família, la qual se sent atret per ell. La noia li retreu la disbauxa del seu estil de vida, i quan ell es defensa dient que el gran escriptor nord-americà, Edgar Allan Poe, va ser un borratxo, i fins i tot coses pitjors, ella respon que la comparació no s’hi val, que els grans artistes tenen llicència per totes les transgressions.

Aquella bibliotecària, tot i que potser no acabava d’encertar la manera de dir-ho, s’hi acostava força. El que hauria d’haver respost, el que havia d’argumentar, és que la valoració de les obres d’art s’ha de fer en base a l’obra en si mateixa, prescindint de la conducta del creador, que pot ser un perfecte cràpula. La biografia de l’autor, per poc recomanable que fos, no hauria d’influir gens en la valoració d’una obra d’art.

Tampoc hi hauria d’influir la ideologia de l’autor. Recordo aquell malaguanyat amic meu, un dels homes més cultes que he conegut, radicalment anticomunista, i que en veure el llibre que jo llegia, em retreia la lectura de Caminant pel món, de Gorki. Segons ell allò no s’havia ni de llegir, perquè ho havia escrit un autor comunista.

Pensava totes aquestes coses fa uns dies, quan vaig decidir començar la lectura de Filologia Catalana, de Xavier Pericay, onze anys després de la seva publicació el 2007 i quan possiblement aquest títol ja està descatalogat. En aquest cas les reticències no podien venir de del periple vital de l’autor – com a company de feina havia estat lleial, educat i d’una conducta impecable-, si no de la seva ideologia. Jo, tot i voler ser coherent amb les meves conviccions, el cert és que iniciar la lectura d’aquest llibre se’m feia costa amunt, i l’havia anat ajornant. I encara pitjor: com que Pericay havia pres una opció política que era, i és, a les antípodes de la meva personal, no volia contribuir a pagar-li ni el 10 % que li correspondria per drets d’autor si el comprés a la llibreria, i el vaig anar a buscar prestat a la biblioteca. Però quan el vaig tenir i vaig haver llegit les primeres pàgines, vaig quedar atrapat de seguida. Tant, que em va fer interrompre la lectura d’un altre llibre molt bo per deixar pas a aquesta Filologia Catalana. Vaig aparcar cap allà a la pàgina 300 el magnífic llibre, també de memòries, escrites per un autor noruec en una etapa de la vida en què també era lluny del moment en què la gent solen escriure les memòries: el primer volum duna sèrie de sis de títol provocatiu, Min Kampf, (La meva lluita), de Karl Ove Knausgärd, un autor que ha venut al seu país centenars de milers d’exemplars d’aquesta exalogia (¿se’n diu així d’una “trilogia” de sis?). Si hem de fer cas de la demografia noruega, hem d’arribar a la conclusió que no hi ha cap casa d’aquell país nòrdic on no n’hi entrés un exemplar, cosa que deixa molt alt el llistó del gust literari dels noruecs i per terra el dels catalans, i també dels espanyols, que molt em temo que no van comprar gaires exemplars ni de la Filologia catalana, en l’edició original catalana, ni de la versió que se’n va fer en castellà.

Deixo la digressió i torno al Pericay  per deixar constància que després de llegir les primeres pàgines del llibre que comento vaig exclamar: “Que bé que escriu, el reconsagrat”. I quan dic que escriu bé no em refereixo pas al model de llengua, que és molt bo i molt planià. A llarg del llibre l’autor demostra que és molt important per a ell el model de prosa, i no s’està de retreure’n la descurança en altres autors que no són sant de la seva devoció.

Quan dic que el llibre és molt bo no em refereixo doncs a això de la llengua, que també, sinó al disseny i l’arquitectura de la narració, que és perfecta. També en valoro l’encert en inici, desenvolupament i clausura de tots i cada un dels capítols, inclosos els títols. En definitiva, dic que el llibre és molt bo principalment perquè Pericay sap narrar, i això hi ha pocs autors que ho sàpiguen fer.

La meva admiració per la bona narració és antiga i absoluta. De fet per a mi és l’element més important, tant d’una novel·la com d’unes memòries, que al capdavall són  dos gèneres germans. En la novel·la la ficció hi té un paper predominant, i en les memòries no tant, però també: no ens enganyem: en unes memòries l’autor només és sincer quan li convé.

Com que la narració en aquest llibre és excel·lent, em veig obligat a treure’m el barret davant d’aquest totxo de 450 pàgines, per cert tan ben editat. No em dol afirmar que aquest volum hauria d’ocupar un lloc privilegiat a la història de la nostra literatura. I dic això malgrat les digressions ideològiques destinades a justificar la seva deserció de la defensa del país i de la seva llengua, que semblen fer bo allò de què ell mateix reconeix que l’acusen:  traïdor, botifler i espanyolista- Quan ell mateix ho diu no sembla que aquestes acusacions el preocupin gaire, més aviat hom diria que li rellisquen i fins i tot se n’enorgulleix. Tot i que, després de la lectura del llibre jo diria que aquests epítets aplicats a ell son impertinents. Pericay és un bon català, malgrat ell. Si de cas aquests adjectius escaurien a alguna de les seves companyies. És clar que Dime con quien vas y te diré quien eres, podria haver-li la seva mamà, tan afeccionada als refranys i les expressions lapidàries que deixen embadalit el seu fill petit...

Aquest fragments doctrinaris són, de totes maneres, d’una llargària suportable que, a més, deixen al descobert les febleses de la seva argumentació, especialment quan semblen reescrits i afegits a posteriori, perquè són força diferents al to planià, amb un toc d’humor, que omple la resta del llibre. Un to crític i irreverent, és ben cert, però diferent de les pallassades ofensives de Boadella. Llevat d’aquests pocs afegits que en podríem dir  boadellencs, les crítiques de Pericay s’assemblen més aviat a les carcúndies hiperbòliques i divertides de Pla, que sempre amaguen un punt de veritat.

Una hipòtesi versemblant podria ser pensar que potser inclou aquests afegits malagradosos per por de semblar, als membres de la nova congregació a la qual s’ha adherit, massa tou i massa poc anticatalà, i li cal fer mèrits, i que per això llença aquelles invectives gratuïtes sobre el pujolisme i la bèstia del nacionalisme (sic), faltant-li poc poc per titllar-los de morbo catalanista com es feia sovint a la retòrica franquista d’antany.

Si el nostre autor, tal com ell diu twice born, naixés per tercera vegada, i deixés enrere aquesta etapa tan lamentable, aquests fragments malaurats serien fàcilment suprimibles sense afectar el conjunt, i en restaria un text coherent que continuaria sent magnífic per la seva estructura, pel seu llenguatge, per la seva crítica hiperbòlica amb un fons de veritat a l’estil de Pla, per les dotzenes de picades d’ullet indicant-nos que coneix molt bé la nostra literatura i la nostra llengua, pel retrat que fa d’una època, i per la insòlita naturalitat amb què, al contrari del que fan els autors de memòries, reparteix llenya a tor i a dret, amb noms i llinatges, com dirien a Mallorca.

No voldria acabar sense remarcar dues coses: quan afirma que el millor Pla és el de Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol i el Quadern gris, demostra que coneix a fons l’autor de Palafrugell. Quan, en canvi, fa una burla injusta i equivocada de Pedrolo, demostra que no l’ha llegit i que desconeix totalment l’obra del nostre primer novel·lista, especialment el Temps Obert, que és el millor de l’autor de Tàrrega. Si algun dia Pericay pogués suportar el model de llengua de Pedrolo, i arribés a conèixer la seva obra, sabria que el Mecanoscrit va ser escrit en una setmana, i és la pitjor de les obres de Pedrolo, que si es va salvar de la paperera -a la qual va condemnar ell mateix diversos originals, que per cert mai no sabrem si eren els millors, perquè si un defecte tenia Pedrolo és que era incapaç de saber si allò que escrivia era bo o dolent-, si va salvar, dic, el Mecanoscrit de la paperera va ser simplement per l’anticlericalisme furibund que el dominava des que de petit van intentar adoctrinar-lo en un col·legi religiós. Amb aquella obreta menor volia posar de manifest que el relat bíblic d’Adam i Eva només s’aguantava si admetíem l’incest, i probablement a ell el devia fer riure per sota el nas comprovar com aquella obra irreverent era posada de llibre de lectura a molts centres de capellans i de monges.

Si algun dia Pericay tornés, vull dir si tornés a nàixer per tercera vegada -ja sé que això és molt difícil o impossible que passi, perquè dins el catalanisme hi ha la idea equivocada que la renovació generacional ha de venir a través dels fills dels líders actuals, en una visió que jo diria monàrquica i totalment equivocada, que rebutja l’entrada de nova saba i portarà inexorablement a la decadència d’algunes formacions-, si això tan impossible passés, Pericay descobriria que l’erra, i que el tres personatges més destacats de la segona meitat del segle XX són Pla, Pedrolo i Pujol, malgrat de que Pla no podia veure  Pujol ni Pedrolo, Pedrolo no podia veure Pla ni Pujol, i Pujol no podia veure Pla ni Pedrolo. Si les coses anessin algun dia d’aquesta altra segurament impossible manera, potser Pericay podria haver arribar a ser la quarta P que segueix l’estela de les altres tres.

PERICAY, Xavier Filologia catalana. Barcelona: Destino, 2007

dilluns, 9 d’abril del 2018

L'hora quieta

Resultado de imagen de L'hora quieta

Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics", com diu un capellà en la història, sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. El disseny del punt de llibre que vaig fer vol reflectir que el seu serà un amor terrenal, però amb la noblesa d’aquests terres de monestir tan rústics, tan estètics, fets de còdols. Que Berenguer sigui ros i bell, i que Galzeran tingui el cabell de color negre i sigui molt intel·ligent, a més de cantar amb una veu excepcional, és l’única diferència en els dos protagonistes d’un amor d’igual a igual. Aquell horitzó que tots cerquem sense tocar mai.
És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres". Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles". En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys.
L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes. Com s’apunta a la ressenya que vaig fer de El càstig, la preqüela d’aquesta novel·la, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. No serveix de res fustigar-se perquè no ens podem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran i Berenguer lluitant amb ells mateixos en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la. A banda del que s’ha dit sobre l’amor d’igual a igual, que també és allò que cerquem en els clàssics una vegada rere una altra, i ho repeteixo.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran". És un fragment carregat de poesia, que es repeteix més endavant: “Però l’aire és sàlvia, l’aire és Galzeran. Sàlvia, saliva, semen. Dolor i desig”. El nom de Galzeran és el d’una planta, el boix jove. Amb els fruits tan vermells com la passió que omplirà la seva vida.
Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa", i la intel·ligència de Galzeran, que fa de metge al monestir, també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat". Una exhortació bíblica que s’escau a la germana de Galzeran: “Sigueu astuts com les serps i innocents com coloms”, però que fa pensar molt. Els catalans som d’aquesta manera, sobretot els polítics actuals...

Aquest fragment, quan encara no sabia el final, és el que més em va sacsejar: “Berenguer i jo estem inventant un amor nou sota el sol, un que no desagradi a Nostre Senyor i perduri més enllà del sepulcre. Volem accedir junts al Paradís, on el goig i l’alegria són infinits i indescriptibles. Us demostrarem fins a quin punt som capaços de renunciar al plaer en aquesta podrida terra”. Hi ha un contrast clar entre l’emoció amorosa que els mou, fins i tot l’erotisme entre ells dos, i el realisme de quan es parla d’una prostituta i els homes que la utilitzen i maltracten. Aquest realisme extremat és, com deia Kafka, per arribar més al lector, per contrastar amb l’amor absolut entre ells dos. Un amor tan etern i inabastable que fa que el final de la història colpeixi molt el lector. S’assembla a les tragèdies de Shakespeare per la seva força.

Aquesta segona part de la història de Galzeran segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. Que obliguessin la seva autora a reduir-la en extensió em sembla una salvatjada. El títol original que l’autora ha recuperat, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, és menys comercial, però clarament molt més original i poètic que El monestir de l’amor secret.

FARRÉS, M. Dolors L'hora quieta. Vic: Principat edicions, 2018


dissabte, 10 de març del 2018

Dies que duraran anys



És un encert que les imatges d'aquest llibre vagin acompanyades per les mil o més paraules dels escriptors que han estat escollits per parlar de, per fixar encara més en el record aquests dies que no oblidarem mai.

"Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s'esborra" (38). Aquest joc de paraules d'Anna Ballbona serveix per exemplificar com són aquests textos. Però el que més m'ha arribat és el de Raül Garrigasait, que és prosa poètica de la millor: "Fer baixar un dret teòric a la terra sempre és una proesa. Calen molts esforços, una innocència treballada, la potència d'una visió històrica; cal saber abraçar el conflicte amb coratge i pietat. És així com vam vèncer la repressió i vam omplir les urnes de vots" (58).



Pel que fa a les fotografies, a la pàgina 70, un manifestant trepitjant una estelada pintada a l'asfalt: podria simbolitzar com el somni d'independència es vol convertir en realitat. La foto panoràmica de la multitud de les pàgines 52-53 és tan impressionant com la de les 196-197. La foto del clavell vermell al costat de les paperetes és molt emotiva. I la de les botes negres de la policia al costat de les bambes dels manifestants, tot un símbol. Hi ha una imatge d'un ferit que sembla que no pugui ser (120-121).




El text de Jordi Lara és escrit d'una manera molt colpidora, amb un estil molt misteriós: "m'han dit que no us entreteniu amb el reglament de repartir en horitzontal, de malucs cap avall, que ja que hi esteu posats ampliem la partitura i piquem de dalt a baix, perquè els nostres caps són més culpables que les nostres mans, exactament a l'inrevés vostre" (153).



Jordi Borràs ha fet un magnífic llibre, que va des del 6 i 7 de setembre al Parlament fins a la manifestació a Brussel·les el 7 de desembre de 2017. Tres mesos atapeïts d'història, la nostra història.

Amb els textos d'Anna Ballbona, Jenn Díaz, Marina Espasa, Natza Farré, Albert Forns, Raül Garrigasait, Jordi lara, Adrià Pujol, Gemma Ruiz i Joan Todó.

Borràs, Jordi Dies que duraran anys. Barcelona: Ara llibres, 2018

diumenge, 25 de febrer del 2018

En el cafè de la joventut perduda



El títol d’aquest llibre enganya, o com a mínim és ambigu. La “joventut perduda” es refereix a la joventut bohèmia, la “que mena una vida vagabunda, sense regles ni preocupació pel dia de demà” (12), en paraules del diccionari que cita un dels narradors. Però alhora es podria referir al temps perdut de Proust, la joventut idealitzada.

També es troba contraposada la construcció de tota la novel·la, de fet cada capítol seria com un dels costats d’un cub, que permet anar veient la història de la protagonista amb una veu diferent cada vegada. Com en un quadre cubista.

I també seria cubista, metafòricament parlant, la referència constant als diferents districtes de la ciutat de París. Fins i tot hi ha el que un escriptor que freqüenta sovint el bar on es reuneixen tots aquests bohemis -generalment escriptors i artistes- en diu “les zones neutres” (102), allà on passar desapercebut, on poder portar una vida de vagabund. Aquesta joventut que no sap “crear vincles” (46), que vol “trencar de manera brutal amb la vida corrent” (1o3), que anhela “la vida de debò” (46), és tot un precedent del maig del 68.

De fet la història és de principis dels 60. Hi ha un passatge que seria una al·legoria: “L’any comença al mes d’octubre. És el principi de curs i és l’estació dels projectes” (21). Tot aquest llibre seria una descripció de la tardor que va precedir el maig francès.

MODIANO, Patrick En el cafè de la joventut perduda. Barcelona: Proa, 2007

dilluns, 8 de gener del 2018

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla (Ressenya de Jesús Bonals)



JO (NO) PASSO

No volia, però la meva admiració per Josep Pla m’ha fet caure a la temptació. Acabo de llegir el llibre pòstum que figura a la capçalera d’aquesta ressenya. No volia comprar-lo de cap de les maneres. Allò que estan fent alguns savis filòlegs, remenant i tafanejant el seu arxiu, i extraient-ne, i publicant-ne, papers que potser eren esborranys inacabats, em semblava poc ètic, una manca de respecte al geni de les nostres lletres. Una situació que penso que no és desitjable per a cap autor, i que fa que, d’un temps ençà, engegui tot sovint la trituradora on trinxo tots els esborranys rebutjats de tot el que escric. Per si de cas. Ja sé que jo literàriament sóc un zero a l’esquerra i que mai ningú no farà amb els meus paper el que estan fent amb Pla. Els meus papers acabaran, segur, a l’abocador. Però...

Un cop he dit el que algú havia de dir, he de fer-me totalment enrere i he reconèixer que estava equivocat. Ara, després d’haver llegit aquest magnífic volum, m’alegro molt de no haver fet cas de les meves reticències, i d’haver comprat el llibre, i d’haver-lo llegit sencer. Fantàstic. Excel·lent. Un Pla de primera. No es tracta de cap manera d’un esborrany: Es tracta d’un text totalment acabat.

Per què no es va publicar? Doncs és ben clar: el grau de provocació, gairebé d’impertinència i sovint d’hipèrbole, tan propis de Pla és, en aquests textos, molt superior al que podia tolerar la censura del franquisme, i autor i editor, amb bon criteri, van optar per guardar en un calaix aquestes interesants i llegidores notes.

¿És aquesta, la política, l’única raó de l’auto censura practicada? Segurament no. Pla deixa anar en algun lloc que no recordo de la seva obra completa, -potser a les Notes del capvesprol-, que tenia el ferm propòsit d’evitar la publicació de cap text de caràcter eròtic o pornogràfic, i de cap que es pogués interpretar com un atac a la religió. Aquesta voluntat, tan clarament explicitada, també explicaria una bona part de les supressions que són a l’origen de l’existència d’aquest llibre.

Permeteu-me que posi un exemple corresponent cada una de les dues raons de supressió que esmento. Començo per un, la supressió del qual es va deure, sens dubte, a la més que justificada por que no passarien el sedàs de la censura política. Després en posaré un altre d’eliminat per el mateix Pla, a causa de l’autocensura que ell mateix s’havia imposat

Anem pel primer. Sentencia Pla, a la pàgina 217:

El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó.

Demolidor. Coneixent Pla sabem que aquesta contundent definició de l’idioma castellà té dues lectures. Primer el que diu literalment. I segon: Pla ens recorda i subratlla com, en aquella anys de dictadura franquista, la ciutadania havia d’aguantar una pluja insuportable de propaganda fal·laç -sense raó- vehiculada precisament en castellà.

(Perquè no sembli que filo massa prim i que veig dobles lectures allà no hi són, m’agradaria recordar aquí un altre exemple de la necessitat d’aquesta doble lectura de les notes de Pla, malgrat que m’aparti de l’obra que estic ressenyant: em refereixo a l’afirmació  que li agradava fer al nostre autor dient que el vàter és l’invent més important del segle XX. Aquesta frase també té dues lectures. Una, la literal, és a dir reconèixer els evidents efectes beneficiosos per a la salut col·lectiva que aquest aparell sanitari ha aportat a la població. L’altra, la que té més mala llet, afirmant de manera dissimulada que es cagava amb tots els invents del segle XX, que també havien portat tanta desgràcia i tanta mort).

M’excuso per la digressió. I vaig de dret cap al segon exemple, que correspon a aquell tipus de notes que contradiuen frontalment el propòsit que s’havia fet Pla d’evitar, en la seva obra, el sexe i la religió.

Sensualitat persistent (1917) Aquesta edat en que corriu (sic) tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia!...

L. Tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida... etc. etc (pàg 94).

I també  aquesta altra:

El fet de veure que de vegades els que practiquen la religió són els més cínics dóna entendre (potser) que en el fons del fons el fonament de la religió és la por.

Hi ha d’altres notes, que apareixen en aquest recull d’escloses i que es refereixen a temes personals, familiars i de persones del seu entorn , que també és dubtós que a Pla li fes gràcia veure publicades. En qualsevol cas, ara ja està fet, i Pla, des del cel on fa temps que manté Déu embadalit escoltant-lo, no ho pot evitar, ni sabem si ho voldria fer. I nosaltres, els que encara som en aquesta vall de llàgrimes, tenim la sort de poder gaudir d’uns textos que no tenen res a envejar als inclosos als millors volums de notes disperses publicades a l’Obra Completa. Si us agrada Pla, no us perdeu pas aquest llibre!

¿No em deixo res al tinter? Sí, m’hi deixo una cosa: Aquest llibre no es pas la primera “operació rescat” dels papers de Pla. Ja fa un temps se’n va fer una altra i en va resultar un llibre al qual els savis autors de l’agosarada entremaliadura van posar el títol del La vida lenta. Un servidor, obeint les prevencions i les reticències que esmento al primer paràgraf d’aquesta ressenya, vaig entonar aleshores un sonor Jo passo,  amb la música de la loteria de la Grossa de Cap d’Any. Segur que em vaig equivocar. De manera, estimat lector, que mentre tu compres i llegeixes aquest Fer-se totes les il·lusions possibles, jo aniré a comprar, i llegiré, La vida lenta. Estic segur que m’ho passaré tan bé com tu. Paraula de Pla.

PLA, Josep Fer-se totes les il·lusions possibles. Edicions Destino: Barcelona, 2017